Reptes i oportunitats de la universitat en un context global, per Jaume Pagès
Marxar a l'estranger: oportunitat personal o fuga de talent?
«En els anys 70 –que és quan jo vaig marxar– fer un doctorat a Espanya era gairebé impossible: el sistema podia acollir un nombre de doctorats tan petit que era difícil trobar algú capaç de dirigir-te la tesi, d’orientar-te per a fer un doctorat... i això en aquells moments a França era relativament senzill; hi havia centres de recerca consolidats, hi havia activitat de recerca consolidada, podies integrar-te en un equip i la progressió era molt més senzilla. De manera que alguns que vam sortir en aquella època, gent que vàrem fer o no carrera a la universitat després, ho vam fer per això: per continuar un progrés acadèmic que en el nostre país ja no es podia produir.»
«Això ha canviat, afortunadament, i avui dia molts sí que volen i poden continuar estudiant a Espanya perquè hi ha centres de recerca coneguts i equips que els poden acollir. Tot i que ho poden fer aquí, n’hi ha que surten: això jo penso que és bo; la mobilitat és extraordinàriament positiva.»
«Que la gent surti –que pugui sortir– sí que és bo. Però que hagi de sortir perquè aquí no troba on es pugui desenvolupar, on pugui generar el valor afegit que pot generar amb la seva activitat quan ho pot fer fora...»